L’habitatge, un dret garantit per llei, oi?

  • 5 de Març de 2018
  • Núria Colomé

Present i futur després de 10 anys d’aplicació de la llei del dret a l’habitatge

 

Aquest mes de desembre fa deu anys que es va aprovar la Llei del dret a l’Habitatge de Catalunya (LDHC). Precisament el passat 12 de juny es va celebrar una jornada organitzada per l’Observatori DESC i l’Institut de Recerca de la Universitat de Barcelona TransJus per celebrar-ho i fer-ne balanç.

Aquesta llei, la primera llei d’habitatge aprovada a tot l’estat, va permetre iniciar el camí cap a un canvi de paradigma de les polítiques d’habitatge al nostre país i obrir el camí cap a un important canvi de valors. La LDHC no es va limitar a regular l’habitatge públic i la intervenció sobre ell, sinó que també va abordar la regulació de l’habitatge privat i, per extensió, la necessària funció social de la propietat.

Això vol dir que no podem tenir un habitatge buit lliurament, ja que això genera la degradació de l’entorn on se situa, limita els habitatges disponibles i impulsa el seu preu a l’alça. A més, tampoc podem tenir habitatges en males condicions de conservació o sobreocupats perquè això afecta la qualitat de vida de les persones que hi resideixen. És a dir, aquesta llei estableix que els habitatges són per a viure-hi en unes condicions dignes.

Reivindiquem especialment ara la LDHC perquè, després de l’esforç dels darrers anys per generar lleis que protegeixin els col·lectius més vulnerables, com la iniciativa legislativa popular de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica –que s’han trobat amb la suspensió per part del Tribunal Constitucional—, és l’única llei integral que permet avançar cap al dret a l’habitatge i després dels seus deu anys de vigència ja no pot ser revocada.

 

Aquesta llei incorpora elements especialment rellevants. En primer lloc, va establir l’Objectiu de Solidaritat Urbana que estableix l’obligació que els municipis disposin d’un parc d’habitatge assequible, ja sigui de titularitat pública o privada, que fixa en un 15% dels habitatges destinats a primera residència per facilitar l’accés a l’habitatge dels col·lectius que no poden accedir al mercat. En segon lloc, defineix la possibilitat que els municipis o la Generalitat exerceixin l’anomenat “dret de tanteig i retracte”, és a dir, el dret a adquirir de manera preferent un habitatge pel mateix preu que aquest s’està venent entre particulars. En tercer lloc, defineix els usos que no respecten la seva funció social de l’habitatge privat (que ja hem comentat) i que poden ser sancionats. En quart lloc, reconeix la masoveria urbana i les cooperatives de cessió d’ús com a models d’habitatge destinats a polítiques socials, fet que ha permès que actualment diferents ajuntaments en puguin promoure la seva creació. Finalment, cal posar de relleu la definició i estructuració que fa dels plans locals d’habitatge, com l’element que permet planificar la política d’habitatge dels municipis per avançar cap al dret a l’habitatge.

Aquests 10 anys d’aplicació de la llei tenen llums i ombres. Ombres com la important retallada que va patir arran de la coneguda com a llei Omnibus l’any 2011 que, entre molts altres aspectes, va reduir de 90 a 30 anys els temps en què els habitatges amb protecció oficial gaudeixen d’un preu inferior al mercat. També la poca aplicació d’instruments com el dret de tanteig i retracte, els convenis urbanístics per facilitar la rehabilitació dels entorns més vulnerables o el camí tímidament iniciat cap a la sanció dels habitatges buits o en mal estat.

Ara bé, vull destacar una llum que és especialment important: la contribució a definir els plans locals d’habitatge, o els plans pel dret a l’habitatge, com ara ens agrada anomenar-los. Es tracta d’espais de reflexió entre els equips municipals, les entitats socials i la ciutadania on explorar com fer possible el dret a l’habitatge, abordant tant l’emergència com la necessitat de garantir que la gent pugui seguir vivint als seus habitatges i als seus barris, ampliant el parc d’habitatge assequible i social i posant-lo a l’abast dels col·lectius que més ho necessiten, i buscant mecanismes per fer de la rehabilitació una eina per lluitar contra la segregació i millorar els nostres barris.

 

Així doncs, després d’aquests 10 anys de vigència en què la llei ha mostrat les seves potencialitats, és el moment de fer-ne una aplicació més decidida, a través per exemple de l’aprovació del pla territorial sectorial de l’Habitatge tants anys aturat o d’un reglament que la desenvolupi i que ens permetin apropar-nos al seu gran objectiu, fer possible el dret a l’habitatge.

 

icones-construir-casa-teva-02Subscriu-te al nostre butlletí!

 

Veure més articles
Veure més noticies