Les Celobertines podem dir sense cap tipus de dubte que ens ens agrada cuidar-nos les unes a les altres, que ens esmercem per intentar entendre’ns i cohesionar l’equip per tal de sentir-nos acompanyades en les no poques hores que dediquem a la feina. I ho fem des de la creença que aquesta salut interna ens dóna força per afrontar els reptes de l’aposta inequívoca per la transformació social i l’arquitectura sostenible.
Entre totes les estones que invertim amb aquest objectiu, en tenim una que ens fa especial il·lusió. Potser per això la fem més llarga. És la d’aquells caps de setmana en els que any rere any totes les membres de l’equip ens trobem amb parelles i famílies, en un indret fins al moment rural, que acabarà sent testimoni de la NOSTRA evolució. Amb majúscula, perquè no només en formem part qui participem de forma directa en el dia a dia de la cooperativa, també les persones que ens fan costat a unes i altres en les nostres vides privades compartint la il·lusió pel que fem, però també sent còmplices del nostre esforç, amb el seu, fent-nos costat.
Aquest any ens hem desplaçat el 26 i 27 de novembre fins a Mura, a l’alberg Els Caus, que és gestionat per una cooperativa i que vam tenir la sort de poder rehabilitar parcialment i aconseguir-ne la llicència d’activitat. Un punt de trobada històric adossat a l’església romànica que allotjava antigament el casal del poble.
La gran sala de l’antic teatre ens protegeix de la pluja de dissabte, mentre la força de la riera es converteix en música de fons. Alhora, ens serveix amb amplitud i polivalència de menjador i de sala de jocs múltiples, per a les més i per a les menys actives. Un diumenge assolellat ens permet gaudir passejant totes plegades del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, per un camí que ens acaba portant a les coves de Mura, acompanyat d’històries fantàstiques que empenyen la mainada cap amunt i endolcit de cireres de l’arboç.
És el cap de setmana en el que els ordinadors es converteixen en llapis de colors, els teclats en pilotes i els plànols en jocs de sobre taula. En el que els diàlegs de feina són furtius i ràpidament dissipats per un crit, un plor o simplement una conversa de caire més personal. En el que ens preguntem obertament com estem per pensar què puc canviar per ajudar-nos a tots, potser sense tan sols perdre energia en l’èxit. El moment en el que les noves incorporacions respirem de què formem part i els més antics reflexionem amb tant d’orgull com de neguit imperceptible que ens fem grans. I sobre tot, en el que sense pretendre-ho, les nostres filles i els nostres fills, van copsant què voldrem ser quan siguem grans.