Article inclòs al llibre “Polítiques d’habitatge en petits municipis” editat per la Diputació de Barcelona (2022) | Imatge: Ajuntament de Calldetenes
Les dificultats d’accedir o mantenir l’habitatge s’han estès i han situat la necessitat d’intervenció pública per garantir el dret a un habitatge digne entre les principals prioritats dels governs locals.
Els ajuntaments grans i mitjans fa anys que planifiquen i desenvolupen la seva política d’habitatge, però les fortes dinàmiques del mercat de l’habitatge fan que cada vegada siguin més els ajuntaments petits que es veuen amb la necessitat d’impulsar polítiques pròpies, ja que les actuacions dels organismes supralocals no permeten garantir el dret a un habitatge digne a la seva ciutadania. Per fer-ho possible, cal repensar els instruments disponibles i posar al centre la capacitat de gestió per portar a terme les accions previstes.
Les polítiques d’habitatge, independentment de la mida del municipi, han de comptar amb 4 elements bàsics:
- Una línia estratègica.
- Unes actuacions concretes que hi donin resposta.
- Un equip amb capacitat de tirar-les endavant.
- I uns pressupostos suficients.
Disseny de l’estratègica
En els municipis grans i mitjans l’establiment de l’estratègia passa per l’elaboració d’un Pla Local d’Habitatge que permeti: fer una diagnosi de la situació de l’habitatge al municipi; alinear els agents interns i externs; establir les actuacions i objectius a assolir; i dotar-se dels equips i pressupostos necessaris.
En els municipis petits, aquest instrument s’ha reformulat en Programes d’Actuació Municipals d’Habitatge (PAMH). Es tracta d’instruments més senzills i ràpids d’elaborar que faciliten un treball participat amb els agents que intervindran en la política d’habitatge: equips tècnics i polítics i entitats socials i ciutadanes.
Aquest instrument, molt adequat per a municipis d’entre 5.000 i 15.000 habitants, fins i tot majors si no disposen encara de política d’habitatge pròpia, pot resultar excessiu per a municipis més petits que no disposen d’equips tècnics propis.
Així doncs, un primer repte de les polítiques d’habitatge als petits municipis és l’establiment de mecanismes de planificació estratègica que defineixin les actuacions a tirar endavant, per a que siguin realment rellevants.
Definició d’actuacions
En el camp de les actuacions és a on els municipis petits han fet un major recorregut, ja sigui a través d’equips externs, dels propis representants polítics i, quan ha estat possible, amb equips propis de departaments diversos.
Les principals actuacions que s’estan impulsant es vinculen a la generació d’habitatge assequible a partir del parc buit existent, sobretot en tres línies:
- Captació d’habitatge amb destí a la Borsa de lloguer. S’ha impulsat la interlocució directa amb la propietat, i la identificació de millores a les condicions de la Borsa adaptades a cada municipi. Aquesta proactivitat, és clau ja que permet sintonitzar amb les necessitats concretes i trobar encaixos tot i els pocs recursos, tant econòmics com humans disponibles.
- Recuperació de patrimoni municipal en desús. Els municipis petits han estat molt conscients de la necessitat d’utilitzar tots els recursos disponibles, i el patrimoni propi és el primer. No obstant, han hagut de fer front a la manca d’equips propis, als desajustos de la planificació urbanística municipal, a la complexitat de la tramitació urbanística i a la poca adaptació legislativa a les seves problemàtiques.
- Impuls de programes de masoveria urbana o altres programes de suport a la rehabilitació per generar habitatge assequible a partir d’habitatges buits.
Complementàriament s’han obert dues noves línies de treball:
- Recàrrec de l’IBI als habitatges buits. Aquest mecanisme permet disposar d’una eina amb efectes dissuasoris similars a la “sanció” que pot facilitar els acords amb la propietat.
- Negociació amb entitats financeres per a la cessió d’habitatges. La pressió ciutadana, i les dificultats de les pròpies entitats d’extreure els beneficis esperats del seu patrimoni, estan fent possible una actuació que només semblava a l’abast de grans municipis.
La captació d’habitatges per generar habitatge assequible està posant sobre la taula un segon repte de les polítiques d’habitatge als petits municipis, la necessitat de disposar de mecanismes per a la gestió del patrimoni propi i cedit.
Disposició d’equips tècnics
Cada vegada són més els municipis petits, i no tant petits, que prenen consciència de la necessitat de disposar d’un equip tècnic per implementar les polítiques d’habitatge. Després de molts anys de preeminència de la planificació, es fa evident la necessitat que aquesta es dissenyi en concordança amb la dotació d’uns equips tècnics capaços d’implementar-la.
No obstant, els municipis petits no tenen capacitat per disposar d’una tècnica d’habitatge pròpia, i potser no cal. Per donar resposta a aquestes necessitats, des de diferents municipis s’estan impulsant oficines d’habitatge supramunicipals, amb la voluntat de tirar endavant projectes propis.
Així doncs, el tercer repte de les polítiques d’habitatge als petits municipis és poder disposar d’equips tècnics amb capacitat d’impulsar les actuacions previstes.
El pressupost
Sense pressupost no hi ha política, no obstant, en els petits municipis el pressupost no cal que sigui propi. Difícilment podrà ser-ho, perquè la política d’habitatge és cara. Cal pressupost per comptar amb equips que puguin accedir al suport d’altres administracions, o puguin negociar amb entitats socials i cooperatives per impulsar projectes al seu municipi. Línies de treball com les arrencades per la Diputació de Barcelona per donar fons per a la millora del patrimoni propi o cedit als ajuntaments, o les línies de finançament a la rehabilitació, promoció i adquisició, van en aquesta línia.
Això ens porta al quart repte de la política d’habitatge als petits municipis, definir instruments supramunicipals adaptats a les seves necessitats que els facilitin el finançament i subvencionin part de les actuacions a desenvolupar.
Com abordar els reptes
Les polítiques d’habitatge als petits municipis estan en creixement, així com les problemàtiques a abordar: les dificultats de la gent jove de mantenir-se als seus municipis; de la gent gran de garantir l’accessibilitat als seus habitatges; de les persones vulnerables de pagar els seus habitatges; del conjunt de la població per rehabilitar els seus habitatges i adequar-los a les noves necessitats derivades de la crisi climàtica; i molts d’altres.
Per fer possible que aquest creixement es consolidi cal, com a mínim, respondre als reptes plantejats, i per fer-ho proposem treballar en les següents línies:
- Establir espais de reflexió estratègica acompanyats, ja sigui per tècnics supramunicipals o equips externs amb experiència en la planificació estratègica. Han de permetre definir un full de ruta clar, integrat per poques actuacions (potser només cinc), que puguin orientar el treball dels equips polítics i tècnics municipals en coordinació amb els equips supralocals i els agents del territori.
Proposem que la pròpia Diputació de Barcelona pugui establir aquests espais de reflexió, per a un o diversos ajuntaments veïns, que permetin a partir d’una o dues sessions disposar d’una estratègia, que pot arribar a ser compartida entre els municipis.
- Planificar les polítiques d’habitatge a nivell supralocals. En comarques integrades per petits municipis, el lideratge del Consell Comarcal en la definició i impuls de les polítiques d’habitatge, amb la definició d’una estratègia comarcal, pot ser clau per propiciar la col·laboració entre municipis, sumar recursos i ampliar la capacitat de desenvolupar polítiques d’habitatge.
Proposem la redacció de programes d’actuació d’habitatge comarcals que permetin identificar les necessitats dels diferents municipis i planificar actuacions que seran implementades conjuntament pels equips comarcals i municipals.
- Crear equips d’habitatge supralocals, que comptin amb el suport d’organismes supramunicipal per a la seva gestació i funcionament.
Proposem el reforç de les oficines comarcals per dotar-les d’un equip tècnic amb visió del conjunt dels municipis, que impulsi una política d’habitatge coordinada, amb capacitat d’interlocució amb organismes supramunicipals i agents del territori i que complementi les tasques d’atenció i tramitació que ja es desenvolupen.
La Diputació de Barcelona podrà facilitar l’establiment de sinèrgies entre municipis i es podran establir línies específiques de suport econòmic supralocals a aquests equips que es complementin amb aportacions municipals.
- Facilitar la gestió de l’habitatge assequible, ja sigui propi o cedit per particulars i entitats financeres.
El funcionament de les borses de lloguer no permet establir criteris d’adjudicació per atendre a les llars vulnerables, ni la incorporació d’habitatges municipals o cedits als ajuntaments. Alhora, la complexitat de gestió del parc assequible i social de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, fa que la gestió centralitzada actual no permeti donar resposta a les problemàtiques específiques de cada municipi.
Per resoldre aquesta situació, proposem revisar els criteris actuals de gestió del parc sota tres paràmetres bàsics:
- la proximitat de gestió;
- l’assignació en funció de criteris objectius establerts pels ajuntaments, que poden combinar l’atenció a persones en risc de pèrdua de l’habitatge, joves i persones grans amb necessitat d’un habitatge accessible, entre d’altres;
- la combinació d’una gestió immobiliària i comunitària.
Aquesta revisió podrà conduir a la creació d’òrgans de gestió que englobin diferents municipis, i uneixin la voluntat d’una gestió pròxima i eficient amb la dotació d’un equip adequat a la complexitat de la gestió del parc social.
- Definir línies de subvenció i finançament supralocals al servei dels ajuntaments petits.
Proposem treballar línies de subvenció i finançament que facilitin l’accés dels petits municipis. Les línies actuals amb aquesta visió, com el Programa de mobilització d’habitatge en el món rural, són àmpliament sol·licitades. Per tant, caldrà reforçar-ne la dotació i crear-ne de noves adaptables a les seves necessitats dels petits municipis.