Article de Paula Martí Comas, sòcia de Celobert i urbanista de l’equip d’habitatge. Publicat a la revista EcoHabitar nº 69 (Primavera 2021).
Hem viscut una situació d’emergència sanitària que ha posat en risc les nostres vides i que, a més, s’ha vist agreujada per les crisis econòmica, climàtica, residencial, de cures i social en les que ja estàvem immerses. Les ciutats tenen un paper fonamental en aquesta situació i per això és clau abordar la seva transformació com a lloc des d’on respondre de manera resilient davant els nous reptes. De la mateixa manera, en aquest procés és bàsic defensar l’habitatge com a espai quotidià on es reprodueix la vida, element central i imprescindible d’una ciutat, espai on viuen els seus veïns i veïnes.
Històricament, la mirada sobre com regenerar la ciutat s’ha centrat en l’àmbit físic i en l’espai públic, reurbanitzant places, carrers, parcs o construint nous equipaments. L’habitatge com a espai privat ha quedat fora de la intervenció pública, que únicament ha promogut, de manera puntual, habitatge públic que després d’un temps de protecció ha passat al mercat lliure, sense contribuir a generar un parc d’habitatge assequible, estable i permanent.
Afortunadament, al llarg dels últims anys i gràcies al treball de moltes entitats socials i col·lectius de persones afectades, l’habitatge ha guanyat espai en l’agenda pública. Avui dia és clara la necessitat de desenvolupar polítiques que vagin més enllà d’atendre l’emergència i que siguin capaces de resoldre a mitjà i llarg termini una problemàtica estructural.
Les mancances del model actual, un model amb moltes limitacions
Per adonar-se de la importància de transformar el model residencial actual, és clau visibilitzar les seves principals mancances. D’una banda, està basat en habitatges estandarditzats pensats perquè famílies formades per una parella i els seus fills i filles puguin viure de manera autònoma i no donen resposta a altres models de convivència. D’altra banda, la inestabilitat de l’habitatge de lloguer també dificulta l’arrelament i el manteniment dels vincles amb el barri, dificultant la creació de xarxes veïnals. I l’habitatge en propietat, més enllà de la problemàtica del gran endeutament que requereix, no dóna una resposta adequada a les necessitats canviants de les persones al llarg de tota la seva vida. Finalment, les deficiències causades per l’antiguitat, mala construcció i poc manteniment dels edificis, generen una alta demanda energètica que provoca un gran impacte ambiental i uns costos inassumibles que, en molts casos, deriven en una situació de pobresa energètica.
A més, el model residencial actual també genera un impacte a nivell de ciutat i territori. Una de les pitjors conseqüències és la segregació espacial, que genera barris amb concentració de problemàtiques socioeconòmiques i molt estigmatitzats, amb una pitjor qualitat de vida per a les seves habitants. La gentrificació, la concentració d’habitatges socials a la perifèria o la inestabilitat dels contractes de lloguer, incrementen aquest fenomen.
La necessitat d’implementar polítiques d’habitatge transversals
Com hem vist, la problemàtica de l’habitatge va molt més allà de l’emergència residencial i la necessitat de garantir un habitatge digne a tota la població. Des de Celobert, quan acompanyem a administracions locals a definir les seves polítiques d’habitatge posem l’accent en la importància d’incorporar actuacions transversals que vagin des de l’atenció a l’emergència i l’impuls a la rehabilitació i transició energètica, fins a la promoció de noves maneres d’habitar. També remarquem el valor d’incorporar la participació de la ciutadania en la definició de les actuacions, així com la importància de la gestió al llarg del temps.
En aquest sentit, el suport als cohabitatges és un exemple clar de com impulsar una nova manera de generar ciutat, facilitant la transformació del model residencial a llarg termini i promovent una política que doni resposta a diferents reptes de la ciutat com veurem a continuació.
La importància de promoure la col·laboració público-comunitària
Per donar resposta a la gran necessitat de generar habitatge assequible. és clau diversificar els agents responsables de desenvolupar-la i gestionar-la. En aquest sentit, el paper del cohabitatge i les cooperatives en cessió d’ús pot ser un element important de la política d’habitatge municipal, facilitant la promoció d’habitatge sense ànim de lucre i transformadora.
Aquesta col·laboració pot desenvolupar-se mitjançant diferents mecanismes, des de la cessió de sòl públic o el suport per a adquirir sòl privat, fins a ajudes econòmiques o finançament. Així mateix, aquesta col·laboració és clau perquè l’accés a aquest model sigui més assequible i alhora poder impulsar la seva escalabilitat perquè pugui ser una alternativa real a mitjà termini.
El cohabitatge com a catalitzador de la vida comunitària
Un altre dels avantatges de promoure noves maneres d’habitar més comunitàries és que, en molts casos, aquesta mirada col·lectiva traspassa els límits del propi projecte. Un fet que pot ser un revulsiu per al seu entorn, enfortint el teixit comunitari i incrementant la cohesió veïnal, per exemple, a partir de la cessió d’espais o la participació activa de membres del projecte en activitats o entitats locals.
L’autopromoció col·lectiva, una aposta per la sostenibilitat
La resposta a l’emergència climàtica passa, en bona part, per la transformació de les ciutats i sobretot, per reduir l’impacte ambiental dels nostres habitatges. Al llarg dels últims anys, la construcció d’habitatges amb alts nivells d’eficiència energètica ha estat impulsada, principalment, per persones que han autopromogut el seu habitatge unifamiliar. En aquest sentit, l’autopromoció col·lectiva permet traslladar la consciència ambiental que ja es dóna en l’àmbit de l’habitatge unifamiliar, a l’habitatge plurifamiliar. En concret, el fet d’autopromoure permet prioritzar aspectes vinculats a la sostenibilitat ambiental encara que comportin un increment dels costos de construcció, ja que generen un estalvi a llarg termini.
D’altra banda, la propietat i gestió col·lectiva de l’habitatge permet incorporar diferents aspectes impensables en un edifici tradicional, on la gestió dels elements comunitaris ja significa un gran repte per a la comunitat de persones propietàries. Per exemple, disposar d’espais col·lectius amb un ús optimitzat, compartir electrodomèstics, tenir sistemes de climatització centralitzats o de producció d’energia renovable, sigui per a ús de l’edifici o fins i tot en xarxa amb l’entorn com es planteja des de les comunitats energètiques. Mecanismes que ens permeten reduir el consum i la petjada ecològica dels habitatges.
La comunitat com a resposta a la crisi de les cures i la inclusió de la diversitat
El feminisme ens alerta de la necessitat de buscar una resposta col·lectiva a la crisi de les cures, vinculada a una societat cada vegada més envellida i amb una necessitat de cures que, amb la incorporació de la dona al mercat laboral, sovint ja no queda resolta en l’àmbit familiar.
Per aquest motiu, des de Perviure, juntament amb les cooperatives Fil a l’agulla i Coopdemà, promovem un nou model d’habitatge col·lectiu centrat en les cures de les persones, pensat per a desenvolupar al màxim l’autonomia i basat en el dret a decidir com volem conviure i ser ateses quan sigui necessari un suport. Entenem que l’habitatge cooperatiu amb serveis d’atenció a les persones permet integrar els serveis necessaris per a viure dignament i és una molt bona alternativa a les residències per a gent gran, per exemple. En aquest cas, es planteja una solució residencial adequada i un envelliment actiu, que cada vegada serà més necessari, sobretot, tenint en compte les limitacions del model actual que ens ha mostrat la pandèmia del Covid 19.
Un altre dels avantatges d’aquest model és que permet dissenyar els espais en funció de les necessitats de les futures usuàries, fugint de l’estandardització clàssica. Un aspecte que beneficia especialment a aquells col·lectius amb necessitats concretes, com poden ser persones amb diversitat funcional i col·lectius que inclouen diversitat de models de convivència, que entenen que les necessitats d’espai poden canviar en el futur i s’incorpora la idea de construir habitatges amb mòduls adaptables, per exemple.
A més, existeixen projectes que ofereixen habitatges a persones en situació de major vulnerabilitat, com dones que han estat víctimes de violència de gènere, ex-menors tutelades o persones que necessiten assistència personal. Aquests projectes inclusius busquen vincular-se amb altres realitats socials per aprendre, impregnar-se i oferir una vida digna a totes elles.
Per acabar, cal destacar que cadascun dels projectes existents és una mostra real que es pot viure d’una altra manera, que hi ha alternatives possibles que trenquen amb l’individualisme de l’habitatge tradicional i obren pas a una nova manera de construir i gestionar la ciutat de manera més sostenible, inclusiva i cohesionada.
