Article de Núria Colomé Montull de l’equip d’habitatge i urbanisme de Celobert
El 24 de novembre de 2020 ens van convidar a participar a la taula final de l’Àgora d’Urbanisme 2019 que organitza l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes del COAC. L’Àgora té per objectiu mostrar alguns dels projectes que han passat per les diferents comissions d’urbanisme de Catalunya. Enguany es va tancar amb una taula rodona sobre Altres formes de fer urbanisme, a on ens demanaven que exposéssim com fem urbanisme des d’una pràctica menys reglada.
A la taula hi vam participar la Itziar González Virós, el David Bravo Bordas, la Mar Santamaria Varas, la Maria Sisternas Tusell i la Núria Colomé Montull.
En el camp de l’urbanisme no reglat, des de Celobert treballem entorn a les polítiques d’habitatge i al cooperativisme d’habitatge. Com a punt de partida entenem que tot l’urbanisme, sigui reglat o no, treballa per la gent que viu i viurà a la ciutat i aquella que hi treballa i hi treballarà, i des de la nostra tasca intentem treballar el més a prop possible d’aquesta gent per ajustar les propostes a allò que necessiten.
Aquest treball a vegades intersecta amb l’urbanisme reglat i fa que se’ns obrin dues reflexions que creiem que l’interpel·len. Per una banda, la reflexió entorn als temps de l’urbanisme, i per altra, en la necessària gestió posterior del planejament, i en quins agents pensem, que desenvoluparan les propostes que planifiquem.
Pel que fa als temps, totes som conscients dels llargs temps de la planificació, però aquests poden arribar a ser curts si tenim en compte el temps que la planificació serà vigent i condicionarà el desenvolupament de la vida al seu voltant.
Aquests llargs temps de vigència del planejament, fan que la ciutat evolucioni sense que tinguem temps de canviar el planejament i quan volem actuar sovint ens trobem amb propostes desajustades a la realitat del moment. A la sessió del matí, es parlava del POUM de Valls i com es plantejava una planificació del sòl no urbanitzable que passava de la idea d’un planejament fix a un planejament dinàmic.
Això fa que, quan volem impulsar un projecte concret, a vegades el planejament no ens encaixa, ja que moltes vegades les prioritats han canviat, i abans de poder impulsar el projecte que volíem, ens trobem amb la necessitat de revisar el planejament o replantejar el projecte.
És en aquest moment, quan ens confrontem a la rigidesa del planejament, que fa molt difícil respondre als temps de l’apropiació de les persones que hi viuran i de les pròpies necessitats del municipi.
En el cas de les polítiques d’habitatge, és freqüent que quan un municipi vol iniciar-les es trobi amb dificultats, tant si es planteja impulsar projectes de generació de nou habitatge assequible com fins i tot polítiques de rehabilitació.
En el cas de la generació d’habitatge assequible, moltes vegades els sòls dels quals es disposa estan mal ubicats, amb qualificacions o ordenacions que no s’acaben d’ajustar a les necessitats i en entorns que sovint requereixen de desenvolupaments, ja que tenim els sòls distribuïts en sectors no desenvolupats.
En definitiva, per portar-les a terme tal i com s’han planificat, caldria iniciar els llargs temps de la planificació, però sovint això xoca amb la necessitat de donar una resposta relativament àgil. I per tant, ens trobem amb una gran contradicció, enlloc de disposar d’un planejament que s’adapta a les necessitats, acabem fent que les propostes s’adaptin al planejament existent, de manera que no s’aconsegueix desenvolupar els projectes de la manera com caldria, amb habitatge assequible en espais centrals i ben connectats i adaptats a les necessitats de les unitats de convivència que hi hauran de residir.
Pel que fa a la gestió, planegem ciutats pensades per ser desenvolupades per agents que necessiten d’unes determinades plusvàlues per actuar, i aquest criteri determina els mecanismes de gestió, però també la forma de la ciutat, en base a promocions aïllables amb poca permeabilitat entre elles i sovint amb l’entorn urbà i amb una mixtura d’usos en base a superposició de peces, però no a l’interior de les pròpies construccions.
La iniciativa ciutadana, encara no està en condicions de disposar d’agents alternatius amb capacitat de donar lloc a la construcció de grans àmbits, tot i que a la sessió matinal de treball, des de Housing Europe ja es destacava com s’està treballant per impulsar agents públics, socials i cooperatius enfront del mercat, per desenvolupar els projectes de regeneració i generació de nou habitatge assequible. En qualsevol cas, sí que hi ha capacitat per desenvolupar petits entorns i promocions, amb lògiques diferents, que ens han d’obrir el camp del planejament que podem fer.
Podem treballar amb lògiques de construcció progressiva, d’urbanització suau i d’implicació de la ciutadania. Però per fer-ho hem de canviar el punt de vista, i no buscar agents que ens resolguin tot el desenvolupament, sinó pensar en qui viurà allà i com pot construir el seu entorn, alhora que dota dels serveis que el conjunt del municipi necessita.
Des de les polítiques d’habitatge i la gestió i apropiació comunitària, s’estan desenvolupant projectes que podem insertar dins l’urbanisme reglat, però que fa anys no haurien estat plantejables. Aquests projectes ens poden ajudar a modificar el paradigma sobre la construcció, i especialment sobre la transformació de la ciutat.
Estic pensant en dos instruments com són les modificacions de planejament per generar habitatge assequible en sòl urbà consolidat, i la delimitació d’àrees de conservació i rehabilitació desenvolupades a partir de polígons per a la rehabilitació. Els dos són instruments que llegeixen les necessitats de la ciutat i de les persones que hi habiten, i treballen des d’un planejament molt proper a la gestió de la necessitat.
Aquests instruments ens mostren temes sobre els quals l’urbanisme reglat no ha treballat, com és la rehabilitació de les pròpies comunitats de veïnes per elles mateixes, són possibles si apliquem els instruments dels quals ja disposem d’una altra manera i alhora deixem que siguin altres agents i amb altres lògiques de gestió, qui intervenen a la ciutat.
En aquest cas, són les pròpies comunitats de veïnes amb el suport de l’administració, en el desenvolupament d’un projecte unitari i de la facilitació de finançament, qui són capaces d’organitzar-se per millorar les seves condicions residencials, sense la necessitat de transformacions urbanístiques que generin unes plusvàlues per detonar aquesta transformació.
En resum, des del treball en polítiques d’habitatge i d’organització comunitària i cooperativa, intentem donar eines per fer possible l’aplicació de l’urbanisme i alhora buscar mecanismes de flexibilització de l’urbanisme per fer possible que nous agents participin en la construcció de la ciutat, i especialment aquells que finalment se l’apropiaran.